Adéu a Duchamp

La publicació d’escrits crítics que precedeixen la contemplació directa d’una exposició pictòrica pot condicionar les possibilitats interpretatives. Estos textos poden fer de l’espectador un subjecte passiu reduït a un simple consumidor d’art. Però, de cap manera és aquesta la meua intenció: com a acte de bona fe declare, des de ja mateix, que aquesta ressenya no es deixarà dur per la rutina de citar -sempre el mateix i dels mateixos- als sospitosos habituals. I, més difícil encara, que no es prendrà el nom de Duchamp en va.
Per començar, demanaria que ens situàrem al pla relliscant del plaer, un terreny minat des que Adorno ens advertia que gaudir de l’art –després de Auschwtiz- està molt lleig.
No obstant això, Josep Ros és un pintor ben valent que, més enllà del figurativisme, no renuncia al manament clàssic de situar l’home com a mesura de totes les coses. És valerós a contracorrent de modes artístiques –que ja duren molts decennis- on la fotografia, el happening, els vídeos, les instal·lacions, les parescultures i el tipus de pintura més allunyada del que qualsevol identificaria amb el terme “pintura”, són les úniques vies permeses pel transitar de l’artista contemporani.
Com hem arribat fins ací? Fàcil, com qualsevol altra cosa. L’art s’exhibeix en la post varietat del tot val i no n’hi ha perquè triar. Pura aparença de supermercat, ja que la globalitat caníbal ens condemna a una repetició i a una submissió abocada al servei de l’espectacle i de l’especulació més o menys grollera. Houellebecq es mereixeria haver-ho dit.

 

Per tant, ara mateix, l’humor és una forma privilegiada de l’heroisme imprescindible per tal d’eixir-se’n de l’embut de Duchamp on qualsevol raonament estètic –i ètic- va a parar. És l’avatar de Josep Ros qui ens planta al davant uns quadres d’una presència tan potent i immediata que la mirada els regira, encuriosida i divertida entre els bigarrats escenaris, avivada pels colors més atrevits, interpel·lada per incomptables significats que s’amaguen a la superfície o romanen emboscats darrere d’una dessacralitzada natura, viva o morta. Una visió pròpia ens és oferta, amb plena generositat, una apertura a l’inesperat, a la sorpresa de veure el que abans era invisible. Ens meravella i ens commou aquesta entrada al Gran Joc, i l’acceptem encantats. Sabem que on està el perill està la solució, algú ho va dir. No sabem qui.
Josep Ros, un home plàcid, tampoc defuig el combat, mai renegarà del que li és més preciat: l’autenticitat de la veu que recrea l’univers ric i rigorós que ens regala. Perquè ell és una persona que no admet “falsets” al seu voltant, únicament com a divertiment, com a disfressa, com a ironia i rialla, no com a claudicació del to essencial que fa del seu un art íntegrament personal l’únic art, en realitat, possible i “que es moren els hipòcrites”, encertava Balthus. Reconeguem, només veure’l, un món que s’eixampla invitant-nos a que ens deixem anar com a xiquets xicotets pel mig d’escenaris d’arquitectures simètriques o de paisatges desmesurats. Ens deixem atrapar per la persuasiva simplicitat del mag –“Acostat sense gens de por. Tot està a la vista, no m’amague res” – I anem avant per entre tanta sensualitat, arrossegats pel fil d’eixa inexcusable petició dels ulls que miren directament als teus ulls, “Passa endavant, acostat, el vampíric “deixa’m entrar!”-.
Quan de sobte, algun petit detall inadvertit al principi (o tan central que no destaca) ens deté com un presagi o un calfred. Hi ha obscuritat al Paradís, pots sentir-la? Després, encara que preferiries desentendre-te’n, ja no podràs passar de llarg. Tant se val, donat que amb un darrer gir –amb una altra volta de rosca a l’estil Henry James –sabràs (com sempre has sabut) que sense ombres la llum encega, perquè sols il·lumina una realitat plana, sense relleus.
Reconeguem que així és la vida. Que això és la vida i que Josep Ros ens permet observar-la de ben a prop per mediació de variadíssims personatges als quals encarem de front. O són ells, els altres, els que ens encaren a nosaltres?
Tal vegada Duchamp, -qui si no- tindria la resposta però, realment, a qui l’importa? El que de veritat volem és aquesta pura reivindicació del coneixement del plaer i del plaer del coneixement.
Sense mala consciència, sense Duchamp tampoc.

 

Anna Serrano